Per què migren els ocells?

El nostre petit i omnipresent pit-roig, igual que altres espècies d’ocells recorren milers de km en les seves rutes migratòries. A l’època hivernal, molts viatgen des del centre i nord d’Europa, Rússia o Escandinàvia. Però, als ocells els hi surt a compte migrar? Com són capaços de volar tants quilòmetres? Per quines autopistes aèries passen?

Però, tots els ocells migren?

Evidentment, no. A tots els hàbitats trobem poblacions d’ocells residents. Individus adaptats a l’entorn a on poden aconseguir refugi o menjar. Però, considerem molts factors que poden alterar aquestes necessitats: competència amb altres animals, augment de depredadors, empitjorament condicions climàtiques, pèrdua de refugis…

Per altra banda, trobem ocells que cada tardor i cada primavera realitzen una migració estacional.

Com són capaços de volar tants quilòmetres?

La primera adaptació que tenen, és un pes molt lleuger. Un pit-roig (12- 14 cm) adult pesa entre 16 i 22 g, un aligot vesper (51-59 cm) entre 500 i 1100 g i una cigonya blanca (100- 125 cm) pesa entre 2300 i 4500 g. Aquest baix pes, l’aconsegueixen amb un esquelet molt porós i amb els sacs aeris.

A això li sumem la gran capacitat d’emmagatzemar energia en formes de reserves de greix, una musculatura molt eficient, una forma corporal molt aerodinàmica, unes ales i unes plomes dissenyades per impulsar-se a gran velocitat.

No hem d’oblidar que els ocells són capaços de fer servir el vol passiu, és a dir planejar. Utilitzen els corrents d’aire càlid terrestres ascendents o marins per estalviar energia.

Però, no es perden?

Tenen un gran sentit de l’orientació, són capaços de seguir els estels o el camp magnètic terrestre. A les nostres latituds, van seguint la costa catalana. Des de fa molts temps a Collserola, més concretament al Turó de la Magarola, hi ha un punt d’observació d’ocells migradors, especialment de rapinyaires.

Turó de la Magarola (Collserola). Autor: Rafa López Martín
Ocells migradors comptabilitzats al Turó de la Magarola (Collserola). Font: Parc natural de Collserola

Molts viatgen de nit per evitar depredadors i calors intensos. I per descomptat tenen parades a on avituallar-se, com seria el cas del delta del Llobregat o el delta de l’Ebre.

Quin benefici obtenen?

No ho hem dit encara, però els ocells migren per reproduir-se o trobar aliment. En el cas dels migradors reproductors, els primers a arribar aconseguiran els millors recursos. Més aliments, millors materials per fer el niu, aigua més propera…

Els que migren per trobar aliment com el nostre estimat pit-roig, aconsegueixen insectes hivernals i fruits que no podrien trobar a latituds més septentrionals.

Ja per acabar més informació en aquest fil de Twitter que vaig fer com a part d’un treball del postgrau.

Hi ha més senglars a Collserola o els veiem més?

Collserola és un espai natural aïllat, a on trobem una població de senglars que ha anat fluctuant de manera molt marcada en les últimes dècades. Però, hi ha més senglars a Collserola que abans? O potser s’apropen més als nuclis urbans?

El 1998, la Generalitat de Catalunya, va engegar un programa de seguiment de les poblacions d’aquest mamífer arreu de Catalunya. La base d’aquesta informació s’extreu a partir de les batudes i els exemplars caçats en cada temporada.

Com a valor mitjà a Collserola, ens surt una densitat de 3-6 exemplars/km² (dades 1998-2020). Aquesta dada la podem comparar amb menys de 3 exemplars/ km² que trobaríem als Ports de Tortosa i Besseit o amb els més de 12 exemplars /km² que trobaríem al Montseny (dada màxima de Catalunya). Si observem la següent gràfica, veurem com la fluctuació al llarg de totes les temporades és molt marcada.

Font: Generalitat de Catalunya. https://senglar.cat/programa-de-seguiment/

Quins són els factors que influeixen en la seva dinàmica poblacional?

Són animals que no toleren bé les sequeres estivals i la població que viu als boscos dominats pels alzinars, depenen de la producció de gla d’aquests arbres. Això podria explicar les seves fluctuacions a la baixa. Però, i a l’alça? En les últimes dècades la pèrdua de paisatge agrícola en detriment del boscós, els hi ha afavorit. Juntament amb la manca de depredadors com el llop o el linx i la seva alta capacitat reproductora. A aquest últim factor, li hem de sumar la hibridació amb porc vietnamita, que els ha fet augmentar la seva taxa reproductora. Però, sens dubte la presència més gran d’alguns exemplars en les zones urbanes, es deu a zones amb molts recursos alimentaris. Estem parlant de contenidors, papereres accessibles, zones de lleure i evidentment, gent que els aporta un extra alimentari.

Però, quins són els problemes causats pels exemplars que interaccionen amb la gent?

Accidents a les carreteres, danys als conreus, conflictes amb veïns i gossos, i més recentment, atacs d’alguns individus que han perdut la por als humans.

Exemplar al costat de la ctra. BV-1462. Baixador de Vallvidrera. Autor: Rafa López Martín

O sigui ens podem plantejar regular la seva densitat a Collserola? Com?

La manera tradicional han estat les batudes de caçadors. Mesura molt polèmica, i problemàtica en un espai tan proper a Barcelona. Segons Jaume Badia (biòleg especialista en fauna salvatge), aquestes batudes no han funcionat en caçar individus adults. Ell proposa una caça selectiva d’individus joves.

Una altra forma de control menys traumàtica, seria les injeccions d’anticonceptius. Segons un estudi de la UAB encapçalat per Manel López Béjar, les injeccions als adults s’han de posar cada any, però als joves els hi funcionaria per tota la vida.

La implantació de papereres metàl·liques no accessibles pels senglars o a les zones verdes entre la serra i la ciutat poc atractives per a ells, serien solucions pràctiques. Però, sens dubte si volem incidir de manera important sobre els hàbits dels senglars, primer hem de canviar els nostres. La implementació de campanyes d’informació i sensibilització a la ciutadania ha de ser una de les pedres angulars, per evitar certes problemàtiques.

Camuflar-te o destacar, quina estratègia et funciona millor?

L’evolució ha condicionat diferents estratègies en el món animal. No importa que siguis depredador o pressa. Pots optar per passar desapercebut i camuflar-te amb l’entorn o pel contrari, buscar una coloració contrastada per avisar de la teva perillositat.

Si vius a Barcelona, i vols agafar un taxi, segurament el trobaràs amb facilitat. No t’has plantejat mai, per què la coloració negra i groga ens crida tant l’atenció?

Va ser Alfred Russell Wallace pare de l’evolucionisme juntament amb Darwin, que va inventar el concepte d’aposematisme.

Què vol dir aposematisme? Fa referència a la coloració contrastada entre negre i groc, negre i taronja o negre i vermell que és identificat pels animals com a perill i comporta certa toxicitat en l’organisme que l’exhibeix. La salamandra, la vespa i els taxis barcelonins, serien exemples clars. Encara que els taxis no tenen toxicitat…

Per altra banda, hi ha animals que s’aprofiten d’això tot copiant la coloració sense presentar cap perillositat. Estem davant del mimetisme batesià, copiat per alguns escarabats, mosques, papallones o serps.

A la part superior la inofensiva serp d'aigua (fotografiada a Collserola) i a la part de sota el verinós escurçó (Garrotxa). Autor: Rafa López Martín
Exemple de mimetisme batesià. A la part superior la inofensiva serp d’aigua (fotografiada a Collserola) i a la part de sota el verinós escurçó (Garrotxa). Autor: Rafa López Martín

Contràriament a aquesta estratègia, ens trobem amb el camuflatge o mimetisme. Animals que intenten caçar o eviten ser caçats tot intentant passar desapercebuts amb l’entorn. Aquí considerem als insectes pals, els pregadeus, larves d’insectes…

El pregadeus és un clar exemple de mimetisme. Autor: Rafa López Martín

Trobem també alteracions als pigments com l’albinisme, individus totalment blancs o melànics, totalment negres. Si ser totalment blanc és un desavantatge, ja que els impedeix el camuflatge. Ser totalment negre en algunes sargantanes o serps, els hi donaria una millor capacitat de regular la seva temperatura corporal.

També trobem alguns amfibis, com la reineta amb certa variabilitat de colors. Com l’axantisme, absència de color groc que fa que alguns individus siguin blaus.

S’han vist aquest tipus de granotes al pantà de Vallvidrera (Collserola).

Dos tipus de coloracions que podem trobar en reinetes. A l'esquerra dos exemplars foscos fotografiats al Garraf i a la dreta un més verdós, fotografiat al Maresme. Autor: Rafa López Martín.
Dos tipus de coloracions que podem trobar en reinetes. A l’esquerra dos exemplars foscos fotografiats al Garraf i a la dreta un més verdós, fotografiat al Maresme. Autor: Rafa López Martín.

Si voleu veure més fotos, podeu clicar en aquest fil que vaig fer a Twitter.

Quatre espais naturals a prop de Barcelona

Com a primera entrada oficial, us faré quatre propostes d’espais naturals a prop de Barcelona. Moltes vegades no sabem per on començar a sortir a la natura. A on vaig? Què veure? Quina època és la millor? Quatre espais naturals: Ordal, Collserola, Garraf i Marina. Una ruta per a cada estació de l’any.

L’Ordal a la primavera

Cirerers florits a prop de Torrelles de Llobregat. Autor: Rafa López Martín

Espai natural força desconegut, boscós amb un substrat geològic molt interessant: conglomerat argilós taronja, pissarra grisa i algun tros blanc calcari. Sens dubte l’arbre estrella de l’Ordal, és el cirerer. Si enganxem la floració dels conreus de Torrelles o Sant Boi és impressionant. Per això us proposo aquesta ruta entre Vallirana i Sant Boi. Visitarem les cingleres calcàries de les Penyes del Moro, els boscos, veurem el conglomerat, vistes del litoral i evidentment els cirerers.

Si voleu més informació: senderisme en transport públic

Collserola a l’estiu

Salt d’aigua de la Rierada. Autor: Rafa López Martín

Pulmó barceloní amb contrastos marcats entre la solana dominada per les pinedes i els herbassars, per una banda. I l’obaga amb l’alzinar i el marfull, per la banda de ponent. Podem veure amfibis a les fonts, ocells forestals, rastres de l’omnipresent senglar i plantes florides a la primavera.

La ruta que us proposo és entre el Papiol i Sant Just.

Veurem les curioses formacions geològiques de les esquerdes, caminarem per la Rierada i el seu salt d’aigua, veurem l’ermita de Santa Creu d’Olorda i la zona agrícola-boscosa de la vall de Sant Feliu.

Garraf a la tardor

Bolets al marge de la pista forestal, prop de Can Planes. Autor: Rafa López Martín

El Garraf és un massís calcari amb molt poca vegetació, a conseqüència en gran mesura pels incendis. Hàbitat molt interessant pels rèptils i ocells rapinyaires. Conserva alguna masia abandonada i unes vistes immillorables del mar.

La ruta proposada és entre Gavà i Castelldefels, en aquest cas pel Garraf rogenc de conglomerat argilenc. Per zona boscosa de gran riquesa micològica i amb la visita a l’ermita de Bruguers.

Els tres turons de Barcelona a l’hivern

Barcelona des del Turó de la Rovira. Autor: Rafa López Martín

Proposta per fer en un matí assolellat, fred o plujós. Entre dues parades de metro, al bell mig de Barcelona trobem aquests tres turons: turó de la Rovira amb els seus búnquers i barraques del passat migratori, el turó del Carmel i les seves vistes de 360° i el turó de la Creueta del Coll, amb la seva creu i la pujada espatarrant.

Si vols més informació, ja fa un temps vaig penjar la ruta al Wikiloc

Per què les plantes van enganyar als insectes?

Els que teniu una certa edat com jo i vau fer l’EGB, segurament quan evoqueu aquells anys i penseu en l’educació sexual, us vindrà al cap l’explicació de l’abelleta i la flor.

Però, per què els insectes col·laboren amb les plantes?

Podem trobar diferents estratègies de pol-linització entre plantes i insectes, però totes es basen en la mateixa premissa. Les plantes “utilitzen” als insectes per tenir una pol.linització eficient i d’aquesta forma colonitzar una gran diversitat d’hàbitats.

Les plantes no es mouen i per això, “han buscat” diferents estratègies per aconseguir la seva reproducció sexual mitjançant la pol-linització. És a dir, el pol-len masculí d’una flor amb els espermatozous a dins, ha de fecundar un òvul femení d’altre flor (de vegades la mateixa). L’èxit d’aquesta operació “s’ha posat en mans del vent”, mitjà poc eficient o dels animals, principalment els insectes.

Fins aquí bé, les plantes es reprodueixen.

Però, no m’has contestat la pregunta: quin benefici obtenen els insectes?

Els insectes obtenen aliment, pol·len i nèctar i accidentalment actuen com a vectors reproductors. Els insectes tenen una visió de l’espectre ultraviolat, i això fa que vegin les guies del nèctar indicant-los la presència d’aquest líquid ensucrat i apetitós. Aquesta mateixa visió els permet identificar el pol·len, el qual transporten moltes vegades enganxat en la seva pilositat corporal.

A l’esquerra visió humana i a la dreta visió ultraviolada dels insectes, es pot apreciar el contrast de coloracions invisible a l’ull humà. Font: BBC news.

Altra estratègia de pol·linització, que trobem és l’emissió de fragàncies per atreure per exemple, a papallones. Algunes orquídies semblen femelles d’insectes o emeten feromones sexuals i són pol·linitzades exclusivament per insectes mascles. Un cas molt particular és la Caleana o orquídia de bec d’ànec, aquesta orquídia d’Oceania captura a l’insecte i el fa sortir per un punt concret tot arrebossat de pol·len.

No tot són floretes…

Altre grup biològic, els fongs, també han inventat quelcom semblant. A casa nostra trobem la gita de bruixa, bolet que emet una fragància desagradable, semblant a la carn en descomposició per atreure les mosques. Aquestes són les encarregades de dispersar les espores.

Aquest fenomen d’adaptació per part de dues espècies, s’anomena coevolució.

Per cert, se m’oblidava a aquesta relació entre planta i insecte, també se l’anomena zoofília (qualsevol semblança amb l’altra accepció, és mera coincidència,ja,ja…), encara que quan parlem d’insectes, és més adient entomofília.

Si voleu més informació mireu el programa Quèquicom. A on apart de varis reportatges trobareu al Jordi Bosch, (biòleg amb el que vaig tenir ocasió de col·laborar amb temes de pol·linització de fruiters) parlant de plantes i insectes pol·linitzadors al Garraf.

Però, totes les estratègies de pol·linització són entre plantes i insectes?

No, també trobem ocells pol·linitzadors (el colibrí entre els més famosos) i ratpenats.

Els ratpenats pol·linitzen plantes tropicals amb flors grans de forma de campana, nocturnes, que emetin olors fortes com fermentats o fruites.

Als ocells els hi agraden les flors vermelles, amb espai per posar-se.

Com a curiositat les flors pol·linitzades per insectes tenen més sacaroses al nèctar i les pol·linitzadores per a ocells hexoses (fructoses i glucoses).

El curiós cas de la sargantana pol·linitzadora…

Doncs sí, les sargantanes també pol·linitzen, com és el cas de la sargantana balear. Concretament, la forma negra (melànica) que viu a lillot de l’Aire enfront de Menorca.

Dos exemplars de sargantana alimentant-se sobre el fonoll marí. Font: Islas del mundo.

En aquesta petita illa despoblada de vegetació trobem aquesta sargantana autòctona pol·linitzadora del fonoll marí. Aquesta sargantana també ha establert una curiosa relació amb la rapa mosquera, planta nouvinguda a l’illot. Aquesta planta és pol·linitzada per mosques que atretes per la fragància a carn en descomposició queden atrapades i produeixen la fecundació en una càmera interna.

La planta emmagatzema calor a la seva superfície i és aprofitat per les sargantanes per termoregular-se. El nostre estimat rèptil aprofita per menjar-se les mosques, escalfar-se i pol·linitzar una mica. Ah… i per cert, quan arriba la fructificació s’alimenta dels seus fruits i dispersa les llavors amb els seus excrements.

Si voleu un tastet d’un documental que va filmar Toni Escandell sobre aquesta curiosa relació. Impressionant…