La més jove de les illes Canàries, en el segle XV passa a ser possessió de la corona de Castella. Els colons castellans i normands poblen l’illa i modifiquen el paisatge. La part occidental de l’illa es transforma en una devesa, on poc més tard germina la llavor que dona lloc a la Savina de El Hierro. Aquest arbre de 4 metres d’altura i 500 anys d’antiguitat resisteix l’assot dels vents alisis, secundant-se en la seva gran capçada. Però, com la ciència pot calcular l’edat d’aquests avis?
Abans uns quants exemples d’avis…
A les muntanyes de Califòrnia (els Estats Units) es creu que habita el pi més longeu, Matusalén. Segons els experts té 4853 anys, emmagatzema aigua en les seves fulles, el seu creixement és molt lent i la seva fusta dura és pràcticament impenetrable per als insectes paràsits.
A Espanya també es troben exemplars molt longeus, l’olivera batejada com “Lo Parot” (Tarragona) amb edat entre 1000 i 2000 anys. El teix de Valhondillo (Madrid) amb edat entre 2000 i 4000 anys. El drago mil·lenari (Tenerife) amb 800 anys i per descomptat la nostra savina de El Hierro amb 500 anys.
Per què viuen tants anys?
El secret de la longevitat dels arbres, és la seva gran adaptació al medi, resisteixen sequeres, situacions d’estrès, falta de nutrients, el seu metabolisme és molt lent i hem de pensar que només una petita part de l’arbre està viva. Cada any l’arbre construeix un sistema vascular nou, un xilema que transportarà aigua i nutrients cap amunt i un floema que transportarà productes elaborats cap avall. Aquests dos anells concèntrics es produiran cada primavera i deixaran de ser funcionals a la tardor.
Com podem calcular l’edat d’un arbre?
Simplement, haurem de comptar els anells i tindrem una edat estimada de l’arbre. El problema ve en arbres molt longeus amb troncs molt irregulars i difícils de comptar, com el cas de les oliveres.
Si volem ser més precisos en la datació cronològica haurem d’emprar la datació radioactiva, una de les més conegudes és la del carboni 14 (C14). Però abans, hem d’entendre que és la radioactivitat, aquesta és una propietat química que tenen uns certs elements químics com l’urani, el plutoni, el tori…
En què consisteix la radiació radioactiva?
Les substàncies radioactives es descomponen emetent partícules amb gran poder de penetrabilitat en els teixits vius i amb capacitat de mutar-los i provocar malalties com el càncer. La radioactivitat es pot mesurar amb l’anomenada constant de desintegració, que es calcula en anys.
La del cesi 137 (Cs137) és de 30,07 anys, això ens indica que en aquest període de temps una quantitat concreta d’aquest material, es reduirà la meitat. Per exemple, 1 kg de Cs137, element químic alliberat al mitjà en l’accident de la central nuclear de Txernòbil, trigarà gairebé 300 anys a desaparèixer i mentrestant anirà alliberant material altament nociu per als éssers vius.
Encara que ens costi creure-ho, tots els éssers vius tenim una petita part de la nostra composició del cos, radioactiva. Comentarem el cas del carboni, aquest element forma part de les molècules orgàniques, formant proteïnes, glúcids, greixos, vitamines, material genètic… en la seva major part no és radioactiu, però en un percentatge mínim presenta algunes formes o isòtops radioactius, un d’ells és el C14.
Ja que tenim aquests conceptes clars, podem explicar com es data un material viu o un fòssil amb C14. La principal dificultat està a saber quina és la quantitat estàndard d’aquest material contingut en la matèria, per exemple en un os fòssil de dinosaure o en una resta de ceràmica prehistòrica, això és el que es diu el calibratge.
Sabent que la taxa de desintegració del C14 és de 5730 anys i calculant la quantitat de C14 d’una mostra, que podria ser d’un arbre i aplicant unes equacions matemàtiques, podem calcular aproximadament l’edat de la mostra.
Juntament amb les aplicacions en medicina, aquesta és una altra de les “virtuts” de la radioactivitat.
Natura a prop de Barcelona 