Segons el cristianisme, aquests són els quatre genets de l’apocalipsi i regiran la fi dels temps. Igual que aquests quatre genets muntats en els seus corsers, els quatre agents geològics, meteorització, erosió, transport i sedimentació, són responsables del modelatge del paisatge i el relleu dels hàbitats.
Comencem amb el primer genet…
La meteorització és el conjunt dels factors fisicoquímics que modelen el relleu. Imagina’t una esquerda en una paret rocosa, que s’emplena d’aigua. Com ja sabràs l’aigua en congelar-se, augmenta de grandària (a qui no li ha rebentat una ampolla en el congelador…). Els constants congelaments i augments de volum en una estructura rígida, com una esquerda rocosa, acaben per fer-la més gran o fins i tot fracturar-la. Abans hem parlat dels sòls calcaris, en reaccionar l’aigua de pluja amb el CO₂ atmosfèric es forma àcid carbònic, aquest en contacte amb la roca, la dissol. Aquests progressius impactes de l’aigua de pluja durant molts anys, són els responsables de la formació de les coves i avencs…
El segon, el tercer i el quart…
El segon, l’erosió, és la pressió causada per l’aire o la precipitació sòlida o líquida sobre el material geològic, aquestes constants friccions acaben per desgastar les roques. Aquí ens trobem al tercer, el transport. Aquestes roques són transportades en funció del seu pes i dipositades en el terreny, la deposició o sedimentació, seria el quart i últim agent geològic.
On podem veure els seus efectes?
Aquests fenòmens es donen constantment al llarg de períodes geològics molt llargs i els podem observar en els rius o en les glaceres. On podem veure tot el resultat de l’acció dels rius és en els deltes. Aquestes acumulacions de sediments són fruit de segles de treball de la força de l’aigua. Primer de tot, hem de saber que el requisit imprescindible per a la formació d’un delta, és que la mar on es forma no tingui marees. Les pujades i baixades del nivell marí, fan totalment inoperant la força fluvial. Per aquest motiu no tenim deltes en els grans oceans. Un delta és un sistema viu, que va evolucionant i canviant el seu aspecte i condicions al llarg del temps.
Un cas concret…
Ens centrarem en un cas concret, el delta de l’Ebre. Aquesta extensió de 300 km² està solcada per canals, arrossars, llacunes, poblacions… Es va començar a formar fa uns 6000 anys, quan el nivell de la mar Mediterrània es va estabilitzar després de l’última glaciació. Al llarg dels 930 km d’extensió que té l’Ebre, es comencen a assentar poblacions humanes que van erosionant la conca fluvial i són responsables de l’aportació sedimentària. Durant l’imperi romà, es desforesta molta massa forestal, per a donar pas a terreny agrícola. Aquesta labor contínua durant tota l’edat mitjana. En el segle XVI, Felip II aborda tasques importants com la construcció de la famosa armada invencible. Això va suposar una gran extracció fustera i una gran aportació sedimentària cap al riu, provocant un gran creixement deltaic. Aquesta desforestació contínua durant el renaixement i és responsable d’una gran aportació sedimentària. A mitjan segle XX això canvia radicalment. En el curs fluvial de l’Ebre, es comencen a construir pantans com a reservoris d’aigua i per a la producció elèctrica. Això comporta que els sediments quedin retinguts a la cubeta d’aquestes infraestructures.
S’ha fet un càlcul i abans de la retenció dels embassaments, arribaven uns 20 milions de tones de sediment a l’any al delta, actualment arriben 90.000 tones per any. Si a això li sumem la pujada del nivell de la mar, estimada segons el canvi climàtic i les tempestes estacionals, el futur del delta de l’Ebre està en perill.
Natura a prop de Barcelona 