Les cireres, les prunes i les maduixes són vermelles. Els albercocs i els préssecs són grocs o ataronjats. Els fruits del pollancre o el de la dent de lleó tenen una mena de plomall. Els del til·ler una estructura alada i si surts a caminar entre la vegetació, segurament t’emportaràs algun fruit de l’arrencamonyos enganxat a la roba. Per què les plantes tenen tanta diversitat de fruits? Per què fan fruits tan apetitosos pels animals?
Quin sentit biològic té tanta variabilitat de fruits?
Un dels principals objectius de les plantes és la seva perpetuació, per això tenen diferents estratègies. Tenim la reproducció asexual, és a dir clonar-se a si mateix. Ho poden fer amb estolons (com les maduixes), bulbs (com el lliri), esqueixos (com la menta) o tubercles (com la patata). Però, la major part de plantes opten per la reproducció sexual i la pol·linització. Aquesta reproducció comporta la producció de llavors que s’han de protegir amb una estructura, ja tenim el fruit.
Però, no m’has contestat la pregunta…
En ecologia, hi ha una relació d’interacció entre les diferents espècies que s’anomena competència. Els organismes competeixen entre ells pels nutrients, la llum del sol, l’aigua, l’espai…
Per això a la planta mare, no “l’interessa” que els seus descendents competeixin amb ella, per això cada planta “s’ha especialitzat” en una forma diferent de dispersar els seus fruits lluny d’ella.
Quines estratègies de dispersió dels fruits podem trobar?
La primera fa referència als animals, per això les maduixes i les cireres, són vermelles (reclam visual), oloren bé i tenen un sabor dolç. En digerir aquests fruits, moltes vegades s’empassen els pinyols (llavors) i aquests són defecats a molta distància de la planta mare. Aquest fenomen és l’endozoocoria. Trobem algun cas particular, en el que els sucs gàstrics de l’animal activen la germinació en debilitar els embolcalls de la llavor.
Un altre tipus de “servei” que fan els animals és l’epizoocoria. Què vol dir això? Simplement, fruits enganxats als pèls, plomes, potes o becs dels diferents animals. Com a exemple, la dispersió del vesc pels ocells.
Una altra estratègia diferent consisteix a fer servir el vent com a vector dispersador. Aleshores parlem de l’anemocòria. Ja no trobem fruits acolorits, sinó amb estructures alades com les sàmares de la tipuana o del til·ler. O plomalls com el de la dent de lleó o el pollancre.
No només els animals o el vent són agents dispersadors. L’aigua, en forma de riu o de mar, també pot ser responsable de transportar fruits, com per exemple el coco. Malauradament, el cocoter no és propi de les nostres latituds. Algunes lleguminoses expulsen les llavors per deshidratació, que els hi permet obrir les beines. O per hidratació, que és el curiós cas del cogombret del diable.
Natura a prop de Barcelona 